Midilibre.fr
Tous les blogs | Alerter le modérateur| Envoyer à un ami | Créer un Blog

dimanche, 11 octobre 2009

Una vertadiera politica lingüistica en Occitània, lo modèl ...

 

Publicat en crònica

http://www.cronica.cat/opinion/Bernat-Joan/La-politica-linguistica-de-la-Catalunya-independent

 

La política lingüística de la Catalunya independent

Bernat Joan - Secretari de Política Lingüística

 

És obvi que, en les circumstàncies actuals de manca d’estructures d’Estat, no es pot fer la política lingüística que faríem en una Catalunya (ep, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó, si pot ser...) independent. Certament, les situacions de dependència política afebleixen les posicions de la llengua del país (enfront de la superposada) i, per tant, fan falta tota una sèrie de mesures correctores, que poden semblar “antipàtiques” (almenys a una part de la població de l’interior) i “autoritàries” a una part dels que s’ho miren des de fora. I, malgrat tot, no són mai suficients per aconseguir la situació desitjada per a la llengua pròpia del país. Dit d’una altra manera, es fa realitat, dia rere dia, aquell aforisme aracilià que, a principis dels vuitantes, ens feia avinent: “hem d’imposar ràpidament el català, perquè, si no, ens acusaran d’imposar el català”. És a dir, només s’acusa d’”imposició”, en el discurs públic, aquells que es troben en una clara situació de fermesa. El simple fet que determinades mesures “antipàtiques” i “autoritàries” es discuteixin en el si de la nostra societat no constitueix més que un símptoma de la situació irregular en què es troba la llengua catalana.

Sóc dels que poden imaginar sense problemes una Catalunya independent amb tres llengües oficials (com ara), o fins i tot més (s’hauria d’anar pensant ja en l’oficialitat de l’anglès, llengua comuna més general entre tots els europeus, i interllengua arreu del món). No veig, en el futur, perquè seria, senzillament, cosa de tronats que no hi entenen un borrall, una Catalunya monolingüe ni res que se li assembli. Aquí es parlen (i es continuaran parlant) moltes llengües, i hi ha un percentatge molt gran de població que té l’espanyol com a llengua pròpia, i hi continuarà sent.

La diferència entre tenir prou poder propi o no tenir-ne és associar o no la llengua a aquest poder propi. Dit d’una altra manera: ara mateix, qualsevol persona que arribi al nostre país (als nostres països), sap de seguida que hi ha una llengua imprescindible, que coneix tothom i que tothom ha de conèixer per llei, que té una part dels parlants que són i poden ser monolingües (fins i tot, sovint, monolingües militants). La pròpia, en canvi, no compta amb parlants monolingües (i molt menys amb un gruix important de persones que rebutgin el coneixement de l’altra llengua). Per tant, allò més pràctic és aprendre la dels monolingües militants, per evitar-se problemes. Amb la independència, evidentment, aquesta percepció canviaria de seguida.

Per tant, la política lingüística de la Catalunya independent podrà ser molt més relaxada que no la de la Catalunya dita autònoma. La millor campanya per “normalitzar” l’ús de la llengua és saber qui mana. Aleshores, hom pot deixar de banda tota casta de mesures “antipàtiques” i fins i tot hom es pot permetre un cert anarquisme antiautoritari. La gent sap qui mana. I això és fonamental, a l’hora de decidir-se a aprendre i a usar una llengua o una altra.